Molts de les llars pobres no tenen la capacitat per afrontar les càrregues de recuperació de costos que significa el subministrament d’aigua sota una base comercial. Tot i que aquest aspecte concret s’abordarà més en profunditat al tema sobre privatització de l’aigua, sí que es veurà aquí l’impacte de l’accés a l’aigua i el sanejament a la població més pobre. A grans trets, la població pobra paga més del que es pot permetre en els mercats de l’aigua per cobrir les seves necessitats bàsiques, el que incrementa la seva pobresa. El preu de l’aigua reflecteix el principi que com més pobre s’és, més es paga.
Segons Gasparini i Tornarolli (2006), el 20% de les llars més pobres d’Argentina, El Salvador, Jamaica i Nicaragua tenen unes despeses derivades de l’aigua superior al 10% dels seus pressupostos . Al voltant de la meitat d’aquestes llars viuen amb menys d’1 dòlar al dia, llindar que es considera de pobresa extrema.
Aquest patró es repeteix en àmplies zones del globus. A Uganda, les despeses d’aigua representen fins el 22% dels ingressos mitjans de les llars urbans pertanyents al 20% més pobre (2004). Una enquesta realitzada per Bakker el 2006 a Jakarta va revelar que el 40% de les llars utilitzava el 5% o més dels seus ingressos en aigua.
La desigualtat en l’abastament d’aigua no només està relacionada amb l’accés i la despesa, sinó també amb el preu. Un dels temes recurrents sobre l’abastament d’aigua entre els països desenvolupats és que el preu és més elevat com menor és la capacitat econòmica. Les famílies que viuen en zones de baixos ingressos i als barris urbans més pobres de Jakarta, Lima, Manila o Nairobi paguen entre 5 i 10 vegades més per l’aigua que els residents amb alts ingressos de les mateixes ciutats. De fet, en aquests barris de Manila, com a Accra (Ghana) o a Barranquila (Colòmbia) el preu que es paga per l’aigua és major al que paguen els ciutadans de Roma, Nova York o Londres (WUP, 2003).
Tot i tenir menys cobertura d’accés i pagar més, no és estrany trobar injustícies en el repartiment i priorització del recurs hídric. L’aigua subministrada als barris pobres de ciutats com Accra i Manila es redueix durant els períodes d’escassetat per mantenir l’abastament de les zones de renda alta, on es subministren més de 1000 litres diaris per habitant. Els residents del pròsper districte Parklands, de Nairobi, reben aigua les 24 hores del dia, mentre que els residents de l’assentament urbà de Kibera han d’esperar una mitjana de dues hores al dia en les fonts d’aigua, que funcionen durant 4 – 5 hores per jornada.
Una de les diferències més pronunciades en el tema d’aigua i sanejament es produeix entre les àrees rurals i urbanes. En el conjunt dels països en desenvolupament, la millora de la cobertura dels serveis d’aigua és del 92% en les àrees urbanes, però només el 72% a les àrees rurals. La cobertura dels serveis de sanejament és encara més limitada: la cobertura urbana és dues vegades superior a la cobertura rural. Part de la diferencia existent entre les zones urbanes i les rurals es deu a les diferències als ingressos i la pobresa: la manca d’ingressos sol ser més marcada en les àrees rurals. Però també són importants altres factors. La prestació de serveis és més difícil i, sovint, el cost per habitant és més gran per a les disperses poblacions rurals que per a la població urbana, que es troba concentrada.
