Silent la nit dibuixa clarobscurs. Jacent està la terra envermellida de goig exuberant, el vent l’excita.
L’entranya de la terra perleja àvida, un dolç plugim li amara els ulls i es torba i un xàfec correspon el seu deliri; conjunció esperada y consumada.
En l’òrbita del giny fecunden vida i brinden per l’amor sense barreres, segella el cobricel els seus anhels i el rou banya la copa d’alabastre.
L’embat de la tempesta és difumina, la nit és ombra estesa a la planícia, secret còsmic, gemat, damunt la terra.
Aigua i terra, de dolça nitidesa van jurar-se infinites primaveres. Les busques del rellotge, indiferents, projecten noves cites per l’espai.
Mercè Gambús