L’èxtasi

Un brogit eixordador i un núvol d’escuma blanca amb ribets tornassolats, em fan fugir de la realitat.

Contemplo extasiada el salt d’aigua que tinc davant, com una goteta més a qui em voldria integrar, lliscar fins al fons del precipici, i deixar-me emportar.

Ser riu, i mar, i font de vida, passar boscos i riberes, mirar les flors, jugar amb els peixos i observar els ocells volant.

Amarar les terres seques i adonar-me que tot creix al meu voltant. Estar trista i compungida si s’esgota el meu cabal, i sentir un esclat de joia només veure el cel plorant!

Núria Anguera
Gener 2014