Impactes en l’alimentació

Els impactes sobre les fonts de producció d’aliments al món, provocats per la crisi d’insostenibilitat de rius, llacs i aiguamolls, són sovint desconeguts, encara que la seva magnitud és molt rellevant.

Tot i que el peix no sol ser la principal font de proteïnes en la dieta dels països més desenvolupats (el 10% a Europa i els EUA), la seva importància en països empobrits o en desenvolupament és més gran. A l’Àfrica representa més del 20% de les proteïnes animals ia Àsia el 30%, d’acord amb el Banc Mundial a l’informe From Hunting to Farming Fish (1995).

Al llarg del segle XX la construcció de grans preses ha arruïnat la pesca fluvial, provocant l’extinció de moltes espècies. Entre els casos més ben documentats cal citar els del riu Urrá, a Colòmbia, Singkarak, a Sumatra, Lingjintan a la Xina, Theun Hiboun a Laos o Pak Mun a Tailàndia. En aquests casos, com en altres, els problemes alimentaris generats han afectat i afecten centenars de milers de famílies pobres en comunitats de ribera.

• A la conca del Mekong, el llac Tonle Sap o Gran Llac de Cambodja no només és una peça clau de regulació de cabals, sinó un veritable pulmó de vida. Amb una superfície que oscil·la entre 3.000 km² en els mesos secs i 13.000 km² quan rep els massius cabals monsònics, el llac genera una de les pesqueries més fèrtils del món, amb unes 100.000 tones de peix anuals (MT Hill, 1995). De fet, aquesta ha estat tradicionalment la principal font de proteïnes per 9,5 milions de cambodjans. Al llac hi ha al voltant de 400 espècies de peixos. S’estima que 52 milions de persones depenen del riu per la seva alimentació bàsica. L’accelerat creixement industrial de Tailàndia està motivant la construcció de grans preses i transvasaments des del Mekong, que amenacen amb desencadenar greus fallides ecològiques a la conca en general i en el seu delta en particular.

• a l’Amazones, on viuen més de 3.000 espècies de peixos, s’obtenen 200.000 tones anuals de peix, majoritàriament destinades a l’autoconsum i als mercats locals. No obstant això, la irrupció de la pesca industrial, la desforestació, els abocaments miners, la construcció de preses i la dessecació d’aiguamolls està trencant aquesta font d’aliments proteics, amb espècies com el Tambaqui en perill d’extinció.

• El Llac Txad, el debilitament del monsó i la irrupció de llargues sequeres, com a conseqüència en part pel canvi climàtic en curs, han provocat la reducció en un 80% de la làmina d’aigua, transformant el quart llac més gran d’Àfrica en un aiguamoll que pràcticament es pot travessar a peu.

• En el cas del mar d’Aral, el desviament del 90% dels cabals dels rius Amu Daria i Syr Daria per regar cotó ha reduït la làmina d’aigua a menys de la meitat, passant de 64.500 km² a 30.000 km², alhora que la salinitat s’ha triplicat, segons P. McCully (2004). Com a conseqüència, han desaparegut les explotacions pesqueres que produïen 44.000 tones anuals de peix i generaven 60.000 llocs de treball.

• Al llac Victòria, la introducció d’espècies exòtiques (com la perca del Nil) i el desenvolupament de la pesca industrial per a l’exportació han acabat en catàstrofe humanitària, en provocar la ruïna de la pesca tradicional com a font alimentària de les comunitats riberenques.

• A Bangldesh, en tan sols dues dècades la pesca industrial i la seva comercialització internacional van multiplicar el volum de captures, produint problemes de sobreexplotació (JN Abramovitz, 1996). Paradoxalment, la ració per capita de peix a la zona s’ha reduït a la tercera part.

El desenvolupament de grans infraestructures hidràuliques no només ha afectat la pesca en rius i llacs, sinó també als mars.

• En el cas del Nil, la gran Presa d’Asuán, més enllà d’afectar greument la pesca fluvial – de les 47 espècies que es pescaven van desaparèixer 30-, va fer desaparèixer el 90% de les captures de sardina i seitó a tota la Mediterrània Oriental , arruïnant milers de famílies pescadores (P. McCully, 2004). Avui se sap que aquestes espècies, com altres, ponen els ous a la desembocadura de grans rius, on aprofiten la riquesa en nutrients continentals que aporten les crescudes periòdiques. Aquest fenomen de fertilització de les plataformes costaneres és més rellevant en mars tancats o quasi-tancats, com el Mediterrani, pobres en plàncton.

• Un impacte similar es va produir al Mar de Cortés (Califòrnia Mexicana), com a conseqüència del transvasament del Riu Colorado per abastir els regadius d’Imperial Valley i alimentar el desenvolupament urbanístic de Los Angeles – San Diego, als Estats Units (S. Postel, Quaderns WorldWatch, 1996).

Finalment han de ser considerats els impactes de la Crisi Mundial de l’Aigua en l’alteració dels cabals fluvials, tant en quantitat com en qualitat, fet que afecta grans rius del món i que posa en perill les formes de producció agrària més associades als cicles de pluges i crescudes dels rius.

• La construcció de la Presa de Bakalori a Nigèria ha portat com a conseqüència la pèrdua del 53% dels cultius tradicionals, lligats als cicles d’inundació en les planes al·luvials; aquest fet va venir de la mà de l’empobriment de les pastures que servien de base a la ramaderia i va afectar seriosament els aqüífers, reserves vitals en períodes de sequera.

• Exemples molt semblants es poden trobar, per exemple, al riu Senegal, on es comptabilitzen 800.000 damnificats en els seus cultius tradicionals; també a l’embassament de Sobradinho (Brasil), on els afectats es calculen en unes 11.000 famílies camperoles; o en les preses de Tarbela i Kotri, al Pakistan. Aquests i altres exemples es poden trobar en l’infome World Comission on Dams (2000).