L’absència de serveis bàsics d’aigua i sanejament es tradueix en una pèrdua d’oportunitats d’educació i de les consegüents oportunitats d’emancipació associades a les anteriors. Els dèficits d’aigua i sanejament amenacen a la infància, però les noies joves i les dones carreguen amb una part superior dels costos suportats per la família.
El temps emprat en anar a buscar aigua és un dels factors que expliquen les diferencies de gènere pel que fa a l’assistència escolar a molts països. A Tanzània, els nivells d’assistència escolar són un 12% més elevats entre les nenes que viuen a 15 minuts o menys d’una font d’aigua que entre aquelles que viuen a una hora o més. En canvi, les taxes d’assistència entre els nens estan molt menys influenciades per aquest factor.
També les instal·lacions d’aigua i sanejament a les escoles juguen un paper rellevant, especialment pel que fa a la seguretat i privacitat, factors culturals fortament arrelats i que condicionen els afers diaris. Es calcula que prop de la meitat de les nenes de l’Àfrica subsahariana que abandona l’escola primària ho fa a causa de l’absència o precarietat d’instal·lacions d’aigua i sanejament.
Un altre aspecte important prové de la necessitat d’anar a buscar aigua a fonts llunyanes, tasca majorment encomanada a les dones. A les zones rurals del Senegal, Moçambic i l’est d’Uganda les dones dediquen a la recol·lecció d’aigua entre 15 i 17 hores setmanals, havent de caminar en època seca distàncies superiors als 10 quilòmetres. De fet, en un estudi realitzat a l’est d’Uganda es va descobrir que les famílies dedicaven al voltant de 660 hores anuals a la recol·lecció d’aigua, la qual cosa representa dos mesos complets de feina. A nivell global de l’Àfrica subsahariana, Lenton, Wright i Lewis (2005) estimen que es dediquen al voltant de 40.000 milions d’hores anuals a la recol·lecció d’aigua, xifra que representa el treball d’un any per al total de la població activa de França.
El temps dedicat per les dones a la recol·lecció d’aigua no només redueix el temps disponible per a altres activitats com la cura de nens, el descans o el treball productiu, sinó que reforça la desigualtat pel que fa al temps lliure disponible i redueix els ingressos, disminuint l’autonomia personal. Un estudi realitzat a l’Índia per l’Associació de Dones Autònomes (SEWA per les sigles en anglès) va mostrar que aquelles dones que tenien projectes de microempreses pròpies i al mateix temps eren responsables de la recol·lecció d’aigua (el que els suposava entre tres i quatre hores diàries) deixaven d’ingressar $ 100 dòlars anuals per cada hora extra que dedicaven al subministrament d’aigua.
Un impacte més subtil però igual de rellevant en termes de dignitat i igualtat de gènere té a veure amb l’accés segur, higiènic i privat a les instal·lacions de sanejament. Un cop més les normes culturals juguen un paper molt important en aquesta àrea, exigint a les dones de molts països amb escassos índexs de cobertura de sanejament -i per tant satisfent les seves necessitats en espais informals o a l’aire lliure- que no facin les seves necessitats a la llum del dia, a diferència dels homes, on la llibertat és més gran.
Aquesta pèrdua de dignitat associada a la manca de privacitat respecte al sanejament ajuda a explicar el motiu pel qual les dones concedeixen més importància que els homes als serveis de sanejament. Quan se’ls va preguntar sobre els beneficis de les latrines, tant els homes com les dones de Cambodja, Indonèsia i Vietnam van respondre que el principal avantatge era tenir una casa neta i un ambient lliure d’olors desagradables i mosques (Mukherjee, 2001). Però les dones van demostrar estar més a favor de la despesa en sanejament, a la que van concedir molta més importància en una relació “valor per cost”, destacant especialment els beneficis de la privacitat. També van demostrar tenir més probabilitats d’iniciar el procés per a la compra de latrines.
