Un altre factor important que entra en joc, quan parlem de la Crisi Mundial de l’Aigua, és el relacionat amb les masses d’aigua que es troben gelades en forma de glaceres repartits per tot el globus. Aquestes zones representen reservoris importants d’aigua dolça, alhora que les variacions climàtiques anuals de cada regió actuen com a reguladors del cabal subministrat als diferents rius que alimenten. No obstant això l’estat actual de les masses d’aigua dista molt de ser òptim, sent aquesta variable una altra peça del puzle de l’ “esgotament”.
L’esmentada crisi de l’aigua a la Xina s’està agreujant per la ràpida fusió de les glaceres tibetans que, segons l’Acadèmia Xinesa de Ciències, estan desapareixent ràpidament, amb una taxa de reducció del 50% cada dècada, a causa del canvi climàtic. Cada any, dels 46.298 glaceres de l’altiplà tibetà es fon tanta aigua com per omplir tot el riu Groc (Huang He). Però l’elevat ritme d’aquest fenomen, en lloc d’afegir recursos d’aigua dolça a un país assedegat, el que està creant és desertificació. En lloc d’alimentar els grans rius de l’Àsia, com el Iang-Tsé, l’Indus, el Ganges, el Brahmaputra, el Mekong i el Groc, tal com han vingut fent històricament, l’accelerada fosa de l’aigua que arriba a l’altiplà augmenta l’erosió del sòl, de tal manera que la capacitat d’absorció es veu reduïda, provocant així l’avanç de les àrees desèrtiques, on s’evapora l’aigua.
Segons l’acadèmic Yao Tandong, “el massiu retrocés de les glaceres de l’altiplà conduirà eventualment a una catàstrofe ecològica”. Entre els afectats hi ha el riu Indus, que proveeix d’aigua el 90% dels cultius de Pakistan.
El Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF) s’ha fet ressò d’aquesta preocupació, declarant que milions de persones a tot el món hauran d’afrontar una mancança encara més severa d’aigua per la fusió de les glaceres. El WWF ha destacat la seva preocupació per l’Equador, Perú i Bolívia, atès que aquests països i les seves ciutats depenen de les glaceres dels Andes per al seu abastament d’aigua. Per la seva banda, a Europa, mentre que el 1980 el 75% de les glaceres estaven avançant, avui el 90% es troba en retrocés. El ritme de retrocés de les glaceres als Alps, d’on provenen les aigües del Rhin, el Roine i el Po, entre d’altres, s’està accelerant. Al Canadà, la glacera que alimenta el riu Bow, a Alberta, es fon a un ritme tal que en cinquanta anys no hi haurà més aigua al riu, excepte per alguna inundació esporàdica.
