L’amor incondicional

Silent la nit dibuixa clarobscurs. Jacent està la terra envermellida de goig exuberant, el vent l’excita.

L’entranya de la terra perleja àvida, un dolç plugim li amara els ulls i es torba i un xàfec correspon el seu deliri; conjunció esperada y consumada.

En l’òrbita del giny fecunden vida i brinden per l’amor sense barreres, segella el cobricel els seus anhels i el rou banya la copa d’alabastre.

L’embat de la tempesta és difumina, la nit és ombra estesa a la planícia, secret còsmic, gemat, damunt la terra.

Aigua i terra, de dolça nitidesa van jurar-se infinites primaveres. Les busques del rellotge, indiferents, projecten noves cites per l’espai.

Mercè Gambús